dissabte, 20 de desembre de 2008

MEMÒRIA HISTÒRICA

Diumenge de matinada,
la primera campanada
ja ha estat tocada,
la missa preparada.

La Guàrdia Civil s'apropa,
la casa de Morant troba.
Dignitat darrera la porta,
humiliació busquen fora.

Paraules autoritàries,
i les forces minvades.
La dona a les espatles
i les penes silenciades.

Pels carrers Morant calla
carregat de raó marxa,
la mirada, ben alta
en arribar a la plaça.

I li fugen les mirades
els qui orgullosos parlen,
criden, miren, i ofenen,
i les veritats amaguen.


Mentides argumentades,
veritats amagades
durant anys suportades,
i amb el temps perdonades.

Morant de veritats
ompli les butxaques
i de dignitat,
les seues paraules.

PEL CAMÍ, ARRIBA LA NIT.

Si fent el meu camí
m'arriba la nit.
Sols em queda
mirar enrera.

I posar en la balança
la vida passada.
Si la vida, ha estat digna,
la nit, esdevindrà tranquil.la.

Espere amb la tranquil.litat
de qui sap el seu final,
que, ni el pot canviar,
ni mai, la volgut ajornar.

Els amics
que pel camí
m'he trobat,
m'han perdonat.

Jo, de caràcter agre
i pitjor perdó,
em sent amable
i gens rancorós.

Marxant pel meu camí,
em sent tranquil
i molt agrait,
pel record dels amics.

dimarts, 16 de desembre de 2008

VALOR INTANGIBLE

Qui sona a la porta
amic deu ser.

Qui sona a deshora
amic és.

¡Obri, i atén!
¡Que urgent és!.

La porta oberta,
l'amic entra.

L'urgència exposa,
l'urgència resolta.

Amics seran.

LA VIDA; CERCLE VICIÓS

Del present
dolgut,
cansat
i fotut.
Del passat
amat
i viscut.
I sempre
animat
i volgut.

I el futur ?
rellig
l'escrit.

dissabte, 22 de novembre de 2008

El Sol tebi del migdia, no es nota gens, el fred intens de mitjans de desembre a Timisoara, sols dona llum, mai escalfa suficient. El vent, -per tranquil que bufe- sempre marca la cara, degut a les temperatures sota zero, que es registren des de fa un mes. Tota la tardor ha estat típica romanesa, Sol quelcom de neu, i fred, molt i constant.
El pam de neu que fa de catifa per tot el terra de la ciutat, està llaurat pels trajectes dels vianants, uns amunt, d'altres avall, van fent solcs a la neu que ha caigut per la nit. Aquests solcs, paguen un preu per llurs existència, i és que van minvant l'espesor de la neu. Aquesta, com un polissó, s'agafa als camals dels pantalons i a les pròpies sabates. La calor del cos, l'aigualix, i el fred gèlid, la torna a congelar. Els pantalons queden acartonats per aquesta dualitat calor versus fred. Els pantalons i sabates de l'Anna, no són cap excepció en el paisatge urbà. Ella marxa cap a casa amb passos lleugers, ha eixit de la facultat ràpidament en oir els rumors d'allò que ocorregué ahir a Iasi, vol confirmar-ho amb les notícies de la televisió. Està nerviosa per si són veritat. Els professors han comentat que companys de la universitat d'Iasi, així com estudiants i treballadors i treballadores de fàbriques es varen reunir ahir de matí en la plaça de la unitat, de la ciutat moldovesca. Pel que comenten, no ha estat improvisat, un grup d'intel.lectuals han creat el "Front Popular Romanés", una espècie d'associació que des del passat 9 de novembre, nit en la qual caigué el mur de Berlin, estan menejant-se i organitzant-se, cansats de Ceausescu i del seu sistema autoritari. Comenta la gent, que han estat capaços de congregar o centenars de persones en una concentració anti-Ceausescu. Anna no acaba de creure-s'ho, com poden haver centenars de persones protestant contra el dictador ?, I en el centre d'Iasi ? Com és possible això ? Aquestes preguntes que ella mateixa es fa, la porten directament a la incredulitat. Incredulitat per que no creu que els serveis secrets del règim, i llurs col.laboradors locals,
-xerraires i delators varis-, no hagen estat capaços de detectar aquests moviments de protesta. Anna no s'ho acaba de creure, ja que qualsevol crítica al dictador o al règim comunista, porta els serveis secrets a ta casa, el nivell de veïns-espies, és tal, que abans que el difamador arribe a casa, la policia, ja l'ha registrada i retesa la família. Per això, vol arribar aviat a casa. Els professors també diuen que ahir varen disoldre la manifestació, i han empressonat els seus organitzadors. Diuen que estan als calabossos dels serveis secrets de la policia d'Iasi.
L'Anna apreta el pas, està a prop de sa casa, i veu com pel centre de la ciutat, hi ha grups de persones, gent que corre d'un grup a l'altre, d'una banda del carrer a l'altra, passant històries, passant missatges, amb veus tèbies, malgrat el fred. De sobte es senten sorrolls de sirenes, cotxes de la policia i dels serveis secrets s'apropen a correcuita. Tota la gent, que abans formaven grups, ara ja són una massa compacta i uniforme, comencen a estar nerviosos, l'arribada de la policia i les sirenes sonant, no milloren aquest estat d'ànim. Tenen por, però no estan acovardits, callen, tots a una callen, com una sola boca tancada, tots retenen l'alé com si el mínim soroll anés a delatar-los com a conspiradors. Símplement s'han anat congregant per saber que passa, per saber-ho de primera ma, res volen saber de la televisió, manipulada fins els punts i apart. I ara es veuen assetjats per les forces de seguretat, i l'Anna al bellmig de tot, ella que estava de passada pel centre de la ciutat, ella que sols volia arribar a casa i parlar amb els seus pares, ara es troba acorralada, i amb por, molta por, sap que res no li pot passar, ja que son pare és membre del Partit Comunista de Romania, i coneix els dirigents actuals de Timisoara. Emperò això no lleva, que se'n puga contagiar per aquest sentiment de nerviosisme i de por, tots dos barrejats.
La policia envolta tota la massa congregada pel centre de la ciutat, ara ja en són milers, Anna veu com un grup de policies, marxen cap a un edifici. La gent comença a cridar, i un rumor s'esten ràpidament, "volen assassinar el pastor reformista Lazlo Tokes", aquest, porta un temps criticant el règim comunista de Ceausescu. I encara que ho fa a la premsa extrangera, -a mitjans de comunicació internacionals-, aquestes crítiques s'han intensificat i agreujat, des que aquest règim vol promulgar l'anomenada "Llei de sistematització urbana", amb la qual, indirectament el que preten el règim totalitari, és un setge a la llibertat religiosa, i per això, el pastor alça la veu, per denunciar aquest setge. La resonància d'aquestes crítiques, són majors, al sí de Romania, que a l'exterior, i això fa que els serveis secrets vulguen assaltar la casa d'aquest pastor reformista. L'Anna veu com de sobte, la gent comença a increpar a la policia, ella es troba sorpresa de la reacció del poble, no sap si fruit de la por, dels nervis, o de tot junt, però el que ahir va passar a Iasi, i el que avuí estan veient a Timisoara, fa que la gent perga la por. Eixos crits en favor del pastor i eixos xiulits en contra de la policia, ahir mateix eren impensables.
Anna està nerviosa, sap que no podrà eixir del cercle policial. El germà que és un any major que ella, es troba fent el servei militar, i de segur que està mobilitzat entre el militars que envolten els carrers del centre històric de Timisoara. Ella mira a totes bandes, per veure si el veu, però amb la multitud, això esdevé una tasca imposible. La gent ara es fa forta a les portes de la casa del pastor reformista i no deixa passar la policia.
Els membres de la congregació reformista de Timisoara, fa ja alguns dies que estan en casa del pastor, o pels seus voltants, perquè s'esperaven una evacuació d'aquest, fora de Romania. L'esglèsia Ortodoxa romana, així com els Baptistes, els ha recolzat i ajudat des del primer moment. Aquests compartixen l'opinió del pastor reformista, pel que fa a la Llei contra la llibertat religiosa.
L'exércit comença a disparar a l'aire, la gent fuig. Una inmensa massa uniforme s'escampa per tots els carrers on estaven concentrats. Anna atemorida pels tirs de la policia i l'exércit, busca refugi amb altra gent a l'interior de les cases, veu com la gent tremola de por, i de fred, i ningú sap que passa. Anna esclata en plors, no sap si de por o de ràbia pel que està veient.
La gent ha desaparegut, no es veu una ànima decent pel carrer, sols la policia, els serveis de seguretat, i el propi exércit. Anna creu que ha arribat el moment d'eixir del seu amagatall, i de tornar a casa, buscar el refugi patern, i saber de primera ma, a través de son pare que ha passat i que està passant. Marxa ràpida a casa, entra esglaiada, son pare està d'empeus, parlant amb altres membrer del partit, sa mare mirant les notícies per la televisió i el seu avi, sentint la ràdio. Les notícies sols comenten que gent maleant, i enemiga de Romania i del comunisme, han estat dispersats per la policia. Ella llança un crit mig de protesta i mig de fàstic pel que està oïnt, sap que això que diuen és mentira, sap, -perquè estava allí- que ha segut una cosa espontània i no organitzada, i ara veu com les autoritats mentixen i manipulen la informació. Sa mare queda atònita en veura a la seua filla tant encoleritzada, mai l'havia vista així, per això marxa a parlar amb el seu marit, i aquest enutjat amb els protestants, perque la gent no els enten, no entenen el règim comunista, no entenen que la igualtat que busca el comunisme, a la Romania de Ceausescu és posible.
La mare de l'Anna acomiada els membrer del P.C.R. fins la porta de casa. Anna sent com es tanca la prota i sent el xiuxiueig dels seus pares, sap d'allò que parlen, sap que parlen d'ella, i d'allò que acaba de contar-li a sa mare, enutjada pel que oïa per la ràdio i la televisió. La porta del saló s'obri de bat a bat, entra son pare neguitós, les mans li tremolen. ¡¡Anna filla !!, ta mare em diu que estaves en la revolta ?, És això cert ?, preguntà el paré mirant directament els ulls de la seua filla. A Anna, no li queda saliva per a respondre, ni llàgrimes per a plorar, esclata en un crit sec, un crit sord, silenciós, ¡¡si, si estavà!!.
El clima de desassossec que es viu al carrer, entra a casa de l'Anna, les finestres, sent impermeables per a la pluja, esdevenen colador de l'aire estrany en el qual viu el poble de Timisoara. L'Anna encara amb l'estat d'ànim alterat, i això que ja han passat dúes hores des que arribà a casa, els carrers buits i l'esperit encés, els carrers plens de vehicles blindats, i moviments de tropes sense rumb definit, les cases plenes de gent desvetlada i els llits buits d'ocupants. Els pares de l'Anna intiuxen una nit llarg, una nit de preocupació pel fill soldat, i de preocupació pel comportament de les forces armades. Son pare veu el seu fill menut, Manuel, de sols 10 anys, que res no enten, però que capta com un adult el flaire espés de la casa, no vol dormir, no sap que passa, emperò veu la resta de la família i sap que és alguna cosa extraordinària, poc habitual a la casa d'un membre del P.C.R.

diumenge, 16 de novembre de 2008

QUAN L'OM DONE PERES.

Temps feia que no es trobava bé, l'estómac li bullia, soroll i gasos mantenien una lluita interna que no la deixaven viure. Nit i dia, des de feia algun temps, les entranyes les tenia rebolicades. Per no parlar del dolor intens al cap, la ment, quan treballa sota pressió, esdevé perillosa. Perillosa per a l'ama de la ment, i perillosa per a la gent que la envolta.

Però ella, sofridora com cap, no deia res, la boca tancada, silenciada, per tal d'evitar problemes. Ella, que havia patit molt, i durant molt de temps, ara notava que el seu estat d'ànim, el seu cos, i el seu pensament, començaven a no ser els de sempre. Res no sabia, a què podia ser degut. Ella havia vist caure el mes passat, la paret de casa del veí, sense fer soroll, ni ser esperada, una nit, els veïns es despertaren amb el vent fresc de les nits del mes de novembre, vent fresc i pur. I si al principi el soroll i el vent frec, els esglaiaren, ara dormien sense la paret, però tranquils de que tot els aniria bé, que tot s'arreglaria.

Ella que no pensava mai li puguera arribar eixe aire fresc i pur, ara sense la paret del veí, notava com també a ella li arribaven les bufanades del vent. Ara veia com eixe esglai de la caiguda de la paret del veí, no l'havia deixada indiferent, des d'aleshores ella ja no era la mateixa. No es trobava bé, i no sabia perquè, sols volia obrir les finestres per a que entrarà l'aire fresc que respiraven els veïns.

Ella, que mai havia pensat en ser mare, en parir, ara notava un canvi a tot el seu cos. Nicolau, -el seu marit-, mai l'havia tractada bé, sempre la ningunejava, i l'ofenia. Ell, una mica autoritari dintre de casa i dintre del llit, li havia dit : "Tindràs fills, quan l'om done peres". Així era ell, autoritari, sec, dur, i una mica insolent amb la dona, amb eixa dona que li llavava la roba, i li feia el llit, i el mantenia, ella era la poderosa i ell el mantés, però feia molts anys que la relació era així, ella sempre sotmesa a la voluntat d'ell.

Ara des del dia de la caigua del mur dels veïns, li havien entrat ganes de ser mare, de parir, i notava com el ventre li canviava, ell res no havia notat. Sempre ple de tasques quotidianes, buides paraules, i mans llargues, no el deixaven veure que la dona estava canviant.

Ella va començar a demanar-li un poc més de respecte, sols demanava el respecte mínim que un marit li deu a sa muller, com a persona, i com a parella, però ell, seguia ningunejant-la. L'endemà partia de viatge de feina a l'Iran, i no volia saber res de la muller, ni de les seues històries histèriques, com ell les definia. De matinada, agafà les maletes i marxà cap al país que l'esperaven.

Ella, en tota la nit no havia pogut dormir, el ventre i el cap, li esclataven de dolor, s'aixecà del llit, obrí la finestra i deixà que entrara eixe vent fresc i pur del veí. De sobte, notà una forta punxada a la panxa. El bram que donà, fou un crit no de dolor, fou un crit pels anys de silènci i opressió, fou un crit de llibertat en respirar l'aire fresc. Tot el veinat acudí inmediatament, i ella, que s'havia posat de part, ara jeia al terra, en mig d'un bassal de sang. El veinat es va posat mans a l'obra. Ningú no pensava que ella, ara a la seua edat, després de tants anys, ara puguera parir, però sí, així era, ella estava parint amb la finestra oberta, i amb el vent fresc i pur que entrava per ella.El marit arribà per la nit, havia hagut de tornar del viatge, urgentment, només l'havien avisat que la dona estava de part. Va entrar en casa, tot estava rebolicat, veïns amunt, veïnes avall, ell autoritari cridà :

Què en feu tots ací ?
Què significa açò ?
Qui us ha dit que vingau ?

Tots es quedaren mirant-lo entre incrèduls i una mica astiats del seu mal caràcter. De sobte les veïnes -que sempre havien callat-, ara li varen contestar, fem el que ens dona la gana, però tu que t'has cregut ?. ¡Puja a la cambra¡ mira la teua dona que acaba de parir. Ell atònit i sense ganes, pujà l'escala.

Ella jeia al llit, amb la filla nascuda feia uns minuts. Volia protegir la seua filla de l'autoritarisme del pare, i sabia que amb ell, la convivència no podia continuar, era incompatible la vida amb ell i amb la seua filla, tots dos eren antagonistes. Imposible seguir junts, ella sols volia una vida normal, i de futur per a les dúes. Així que s'armà de valor, i amb una ma la neonata, i a l'altra, la força de la llibertat, s'aixecà del llit i espentà el seu marit escales avall. Ell pegà dúes voltes de campana sobre sí mateix, i caigué sobre el propi coll, morí en l'acte.

Ningú es va inmutar, i ningú li va plorar. Aquest és el començament de la Llibertat. Romania va parir la democràcia el dia que morí el dictador.

dimecres, 5 de novembre de 2008

ÀVIA ENYORADA

Sabedora del teu destí,
adéu, ens has dit,
de tots, t'has acomiadat,
i poc a poc, has marxat.

La teua hora, ha arribat,
la campana, ha anunciat,
que el teu fill portes al cor,
el dia de la teua mort.

Grisos els cabells
i els peus dolents.
Així t'he conegut
i així t'he volgut.

Coneixedora del teu destí,
adéu ens vares dir,
de tots, t'acomiadares,
i poc a poc, marxares.

Àvia, enyorada,
de voluntat domada
pel colp cerril
de la mort d'un fill.

Cruel el destí,
el cor et va partir.
Sempre, en casa tancada,
l'àvia, la seua pena plorava.

Enyor de l'àvia
volguda,
plor per la iaia
perduda.

dissabte, 1 de novembre de 2008

CONTE DEL LLENYATER.

Ve una bufanada d'aire gèlid, ja moments abans Ciprian nota la seua arribada, el soroll de les fulles dels arbres bellugant-se i sonant unes contra les altres, la nit encara està robusta i per això, no veu, com les onades grogues del blat, s'acosten buscant-los a ell i el seu germà. Però sí, nota la sensació, que per moments la gelor del vent li penetrarà per les galtes i el front, el xoc, és inevitable, i ja en eixes dècimes de segon, el xaval es prepara, dobla el seu cos sobre sí mateix, a dalt del carro busca el caliu del seu germà, més gran i fort que ell. Acurrucat prepara el seu cos per a l'impacte, i aquest arriba puntual, el nas i les orelles són qui més ho noten, ara el cap sembla que ha aumentat el seu pes, ja que ha quedat més ajupit que abans de l'embestida gèlida de l'aire pur, que pels camins de la Romania de principis de l'any 2003, encara hom podia trobar.
A dalt del carro, ell i el seu germà, a baix, el cavall. Fa uns dies que l'han comprat, estan coneixent-se, l'animal es resistix a encapçalar la comitiva, i Ciprian i Andrei -que pensen que calmaran la gana, amb el treball de l'equí- amb paciència i moltes voltes sense ella, van doblegant la seua voluntat. Tira l'animal cap a les muntanyes de la Moldavia romana, verdes d'estiu i ara engalanades del daurat tapis de la tardor. L'animal nota el fred pel llom, i per les entranyes, el vent seguix bufant gèlid i insuportable.
Ciprian que nomes porta 16 anys a les butxaques, veu com la resta de cosins, amb els quals ha jugat de menut, ara dormen a casa, amb la llar encesa, calents de peus i mans, i algun metall a la butxaca. Dintre d'eixos forats laterals dels pantalons, ell, no té res més que les mans, ni ell, ni el seu germà valen un cèntim més que, el que val el seu treball. Amb vent, pluja, o neu, no tenen més opcions que el camí de la muntanya, i és que els sorolls de la panxa, res no saben de climatologia.
Marxen de nit, Ciprian arrupit, la muntanya els espera, i el cavall els desespera, bufa el vent, i no fa amics. Aquest vent, traicioner, baixa de la muntanya, fred i sense pietat pels 2 alots. Pas a pas aviat arribaran al seu destí, pols, sed, i fred viatgen amb ells, com a polissons inevitables de les condicions en les quals viu Ciprian, Andrei, i tota Romania.
El Sol intermitent, fa una estona que de cim en cim els va acompanyant. Amic és de Ciprian, i com a bon amic és benvingut en aquesta blanca matinada. Va despuntant el Sol entre les muntanyes moldaves, i va guanyant la batalla a l'ombra, aquesta es reduix i ell s'engrandix, Ciprian guanya calor a les galtes, i vigor als ulls, bon amic és, i per això, els acompanyarà tota la jornada. Però aquest Sol de tardor, es mostra tímit, no assomarà suficientment fort, per a escalfar les mans o els peus, però sempre és agraïda la seua visita.
El cavall renilla, fum sembla que trau pels tubs d'escapada que fan de narius, esgotat ell i gelats els amos, tots comencen llurs tasques, l'animal a menjar i Ciprian, esperarà amb por, una altra bufanada traicionera del vent, cara al Sol, li demostrarà gratitut a l'amic que ara ja lluís ple d'esplendor.
L'estral dorm al sí de les entranyes del carro, la serra és l'arma enemiga dels arbres, mossega arran de terra, els primers mossos, mai estan centrats, Ciprian no entra en les brases del seu treball, fins ben passats 5 minuts, però, a partir d'ací, l'escalfor l'anirà centrant. Ell a un costat i Andrei a l'altre, rosseguen la soca que durant 20 anys la natura ha cebat. Van perdent pes ells, i guanyant-lo el carro. Arribat el migdia, el pes perdut queda vençut per la carn i el pa, de lloc han canviat, del basquet a la gola, seca i famolenca, volta i volta entre les dents, glop d'aigua, i muntó a la panxa.
La nit és matinera, i la jornada, -acorbardida- s'amaga ràpida, i encara que la seua tornada està llunyana, ja pensen que demà caldrà pagar al propietari del bosc, de les butxaques sols trauen dúes mans, una de cadascuna. Demà Ciprian i Andrei, hauran de treballar la terra, llaurar o segar el blat, pagar-li la llenya feta, al seu amo, però ara, i abans de l'arribada de la foscor, cal preparar el llit, tou, per passar una mala nit, d'aire pur, vent fred, i estels per sostre.
L'amic que els ha escalfat pel dia, ara ha dasaparegut, els ha dit tèbiament adéu, i demà, ja ens vorem.
- Bona nit tingues amic. Li ha dit l'alot.
- Curta et passe. Li ha respost el Sol.
- Demà segur que tornaràs ?
- Dorm tranquil, que demà t'acompanyaré a segar el blat.
Acallada la panxa, ve la reposada, cansat de la llarga jornada, i esgotat pel dur treball de llenyataire, cau rendit al bressol, lleugerament preparat per al repòs del sopar, repòs nocturn, ben guanyat diurn.
Bufa el vent, igual que pel matí, glaçat. El vent amarg de la muntanya que a Ciprian i el seu germà, no deixa dormir tranquils. El foc preparat per al sopar, reviu per moments en donar-li de menjar. Vent dur de la matinada, que ara arribada la nit, no dorms. Deixes acurrucats els dos german, no queden forces ni per a maleir a Eol. A poc a poc, el foc esdevé brases, el vent s'envalentona amb dos nois abandonats per la sort. A poc a poc, les brases esdevenen carbó, els alots sense forces, no dormen, busquen el calor d'un cos contra l'altre.
Arribada la matinada, el sol ràpit busca el seu amic ;
- Ciprian, Ciprian, com t'he dit ací estic. Ciprian aixecat que el dia comença, el blat, de l'amo, està per segar.
Sorprés el Sol pel silenci, busca, i troba, blanques les galtes, llavis muts, i ulls oberts. L'amic suaument l'acarícia, li clou els ulls, ert, fred, de marbre ha esdevingut la seua pell.
En la muntanya que buscaven menjar, descansaran per sempre els dos germans.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

VERSADA VIDA DEL PEÜC

Poema a la vida. La vida coneguda, per una persona de 23 anys i les condicions en les quals l'ha viscuda.



Dorm el peüc a la muntanya,
a fer llenya marxa,
la terra treballa,
les brases paga.

A la muntanya
el llop canta,
s'acosta la por,
arriba la son,
el peüc dorm.

Muntanya de bressol,
estels de trespol.
La vida t'oferix això,
i et nega allò.

Peüc de sabates trencades,
a l'escola marxes,
guants a les mans,
dignitat a les butxaques.

De l'escola has tornat,
i sols has trobat,
treball i suor,
treball i suor,
i fins avuí
la vida t'ha oferit,
treball i suor,
treball i suor.

Butxaca lleugera,
mots airats,
pares humiliats,
silenci de dignitat plena.

Braços curtits,
front humit,
esquena doblada,
dignitat a la butxaca.

Ment clara i espabilada.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

ÀNIMES DE TARDOR

Daurades fulles de tardor
que el terra busqueu,
acabada la vostra llavor
repòs etern trobeu.

Mort l'estiu,
el verd ha acabat,
de groc esdeveniu,
la tardor ha arribat.

Làpides de marbre
de fulles tapisades,
als peus de l'arbre
que us deixa caure.

La blanca flaçada
que arriva de matinada,

deixa ben amagada
la dura vida pasada.

Cobert el sòl fred i humit
descansa l'esperit,
d'un arbre entristit,

d'un tronc mig podrit.

divendres, 20 de juny de 2008

VIORICA VERSUS MARIUS

Dos noms portaves
tota la vida
Marius Costin
dos noms de sants

Ai! fill meu
on eren ells ?
on estaven aquella nit ?
en la qual la natura
plantà de sobte
un arbre en la carretera.

On estaven els dos sants
que llurs noms portes ?

Ara quan mire el negre marbre
de la teua tomba em demanes que
no plore per tu,
que console el teu germà.

Ai! fill meu,
no tinc consol per a mi,
com el vols per al teu germà ?

El cor partit,
desgarrades
les entranyes,
la fe minvada,
i el dolor intacte,
com aquella nit,
en la qual
els dos sants
no acudiren
al teu socor.

¡Fruit d'això
el meu dolor!

Negre marbre
de la tomba
del meu fill,
que demanes consol
pel teu germà,
sol puc oferir-li
llàgrimes del meu
desconsol.

dijous, 19 de juny de 2008

ANAÏS


A Anaïs, valenta, irònica, clara, simpatica, i amiga.
A Anaïs, ara que va a parir, a ella va dedicada aquesta poesia que porta el seu nom, com no podria ser d'altra manera, és clar.



A aquest país, que és el meu,
i mig teu.
A aquest país que ens ha
costat de fer.

Ara que et sents més lliure,
ara, parixes.

Ja al teu sí,
es rebel.len,
es senten empresonats,
es rebel.len,
patalegen el teu ventre,
es rebel.en
i nàixen.

Lliures, sans i estalvis,
però sobretot lliures.

A aquest país
ara tot teu,
a aquest món
que has ajudat a fer,
parixes.

Aixì ets tu,
parint país, i,
parint bessons,
lliure i lliures.

Com sempre t'he dit,
si l'amor de pare
està per demostrar,
l'amor de mare,
és innat.

I el teu?, ai!, el teu,
el teu,
fruit de la llibertat.



TEMPS D'AMOR

Plou, totes les vesprades plou,
i si ara plou tots els dies,
també arrivarà el sol.
Que sapigau tots i totes
que si ara plou,
matí, vesprada, nit,
temps arrivarà que farà sol.

Ara no ho veig,
perquè plou continuament,
però de segur
que aixirà el sol,
ara plou.

Però, sé,
ben segur estic
que la majoria dels dies
la inmensa majoria,
ix el sol.

Encara que els nuvols
amenacen plutja tots els dies
encara que no es veu l'horitzó
estic segur
que aquesta tempesta
minvarà
i arrivarà,
clar que arrivarà,
el sol.

La pena que m'envolta,
passarà
i a la llum de la matinada
la plutja escamparà.

LA TARANYINA

Fils tranquils i suaus
són els que m'envolten,
blancs i sedosos,
melosos.

Que dolçament he caigut
en la xarxa.

No crec que volgueres atrapar-me;
mirant sols, el teu melig,
mirant el teu desconsol,
així caiguí jo,
al teu parany.

Però ara que he aconseguit
alliberar-me,
ara que amb la llunyania
del temps i dels kilòmetres,
ara és quan et veig,
i veig que no era tan gran
la taranyina.

Blanca, sedosa, melosa,
però no tant gran
a temps
(si és que hi ha temps per a això)
a temps dic,
ho he pogut vore,
a temps ho he vist,
no era tan gran
no era tan bona.
Però
¡Com era de sedosa i melosa!

dimarts, 27 de maig de 2008

MARIUS VERSUS VIORICA

Quede clar que aquesta poesia no em pertany, aquesta història real, de l'amor del fill per la mare, de la mare pel fill, i l'amor fraternal dels dos germans, queda narrada en la poesia, en les paraules escrites, dona igual per qui, però el desconsol, el dol, i el dolor, que aquestes persones transmeten mai el podré escriure.


De com la mare ha trucat
i com el fill ha cotestat,
Dorm tranquil.la ! dorm !

La nit ve carregada,
amb la seua dalla.


La mare no dorm,
el fill ha mort.

La mare crida,

quan alça el dia.

La mare plora,
el fill la consola
si mare, si !!
la nit a vingut
i ma vida s'ha endut.

Mare no plores per mi,
l'arbre que pel camí
ha aparegut,
la vida se m'ha endut.
Que et servisca de consol
que no estava sol.
la meua estimada,
amb mi estava.

Junts estavem,
junts estarem.

Mare !! per mi no plores
mira al teu costat
mira el meu germà,
mira el meu germà,
mira el meu germà.

Mare, el meu germà plora,
i ningú el consola,
Mare per mi no plores.

LA FORÇA DELS SENTIMENTS

Gran és l'amor,
aquell que entra dolçament,
tant, que ni te n'adones,
que gran que és.

Com la mistela fresca, dolça,
quan passa per la gola,
però, ai !!, que amarga surt,
quan l'amor ha desaparegut.

Que buit em senc,
m'has arrancat les entranyes,
sols queda el cor i el seu batec,
però res més no hi trobaràs
a dintre meu.

Que buit m'has deixat
però que dolça ha entrat.

Pesada és la càrrega que arrossegue,
jo tant jeuger, d'entranyes
i tant carregat de sentiments,
pesada és la càrrega.

El cor desgarrat
no para el seu batec,
sol.litari continua el seu camí,
batec amunt, batec avall,
que buit l'has deixat,
que buit m'has deixat.

dilluns, 26 de maig de 2008

PAGA LA PENA

És cert que d'amor patisc,
l'espera de la telefonada
que no arriva,
l'obrir el correu impulsivament,
i el que cerques no hi és,
estan tots,
però el teu, el que jo espere,
eixe, no hi és,
no arriva,
car mai ha estat enviat.

Patisc d'amor,
eixa abraçada, eixa carícia,
eixa paraula esperada,
que no arriva,
i que mai més arrivarà.

Altra persona les reb,
patisc d'amor,
patisc d'amor,
però tant he amat, que,
el preu pagat, és barat.

Patisc d'amor,
aquest és el preu d'haver amat,
patisc d'amor.

ÀNIMA D'AMOR

Dorm,
al bellugar-se, i canviar de posició,
ràpidament ocupe el buit deixat, i,
em plau sentir la calor del seu cos
als llençols, al matalàs, al llit,
em plau.

Em plau
sentir l'alé a prop de les meues galtes,
sentir el calor de l'ànima
que ix en cada batec del cor,
en cada moviment de respiració,
em plau.

Em plau,
obrir els ulls i veure el seu perfil,
entre la dèbil llum que entra per la finestra,
em plau.

Mai pensava que d'amor
poguera hom morir,
i tanmateix, per l'amor visc.

Ingenu de mi, pensava
que d'amor no em podia patir,
i ara em veig morir,
Ingenu de mi.

BILLET D'ANADA

Perdut en la vida,
així en senc,
ací estic,
perdut
al bellmig de cap lloc,
de camí a casa,
o això creïa, quan
he comprat el billet.

No sé,
si és, un viatge d'anada i tornada,
no sé,
si és, sols d'anada,
i ja,
ni tant sols sé, si és un viatge.

Cap on vaig ?
bona pregunta em faig,
si quelcom sé,
és d'on vinc,
i si quelcom sé
és que no voldria haver partit.

Ací estic, perdut al bellmig,
de camí a casa.