Temps feia que no es trobava bé, l'estómac li bullia, soroll i gasos mantenien una lluita interna que no la deixaven viure. Nit i dia, des de feia algun temps, les entranyes les tenia rebolicades. Per no parlar del dolor intens al cap, la ment, quan treballa sota pressió, esdevé perillosa. Perillosa per a l'ama de la ment, i perillosa per a la gent que la envolta.
Però ella, sofridora com cap, no deia res, la boca tancada, silenciada, per tal d'evitar problemes. Ella, que havia patit molt, i durant molt de temps, ara notava que el seu estat d'ànim, el seu cos, i el seu pensament, començaven a no ser els de sempre. Res no sabia, a què podia ser degut. Ella havia vist caure el mes passat, la paret de casa del veí, sense fer soroll, ni ser esperada, una nit, els veïns es despertaren amb el vent fresc de les nits del mes de novembre, vent fresc i pur. I si al principi el soroll i el vent frec, els esglaiaren, ara dormien sense la paret, però tranquils de que tot els aniria bé, que tot s'arreglaria.
Ella que no pensava mai li puguera arribar eixe aire fresc i pur, ara sense la paret del veí, notava com també a ella li arribaven les bufanades del vent. Ara veia com eixe esglai de la caiguda de la paret del veí, no l'havia deixada indiferent, des d'aleshores ella ja no era la mateixa. No es trobava bé, i no sabia perquè, sols volia obrir les finestres per a que entrarà l'aire fresc que respiraven els veïns.
Ella, que mai havia pensat en ser mare, en parir, ara notava un canvi a tot el seu cos. Nicolau, -el seu marit-, mai l'havia tractada bé, sempre la ningunejava, i l'ofenia. Ell, una mica autoritari dintre de casa i dintre del llit, li havia dit : "Tindràs fills, quan l'om done peres". Així era ell, autoritari, sec, dur, i una mica insolent amb la dona, amb eixa dona que li llavava la roba, i li feia el llit, i el mantenia, ella era la poderosa i ell el mantés, però feia molts anys que la relació era així, ella sempre sotmesa a la voluntat d'ell.
Ara des del dia de la caigua del mur dels veïns, li havien entrat ganes de ser mare, de parir, i notava com el ventre li canviava, ell res no havia notat. Sempre ple de tasques quotidianes, buides paraules, i mans llargues, no el deixaven veure que la dona estava canviant.
Ella va començar a demanar-li un poc més de respecte, sols demanava el respecte mínim que un marit li deu a sa muller, com a persona, i com a parella, però ell, seguia ningunejant-la. L'endemà partia de viatge de feina a l'Iran, i no volia saber res de la muller, ni de les seues històries histèriques, com ell les definia. De matinada, agafà les maletes i marxà cap al país que l'esperaven.
Ella, en tota la nit no havia pogut dormir, el ventre i el cap, li esclataven de dolor, s'aixecà del llit, obrí la finestra i deixà que entrara eixe vent fresc i pur del veí. De sobte, notà una forta punxada a la panxa. El bram que donà, fou un crit no de dolor, fou un crit pels anys de silènci i opressió, fou un crit de llibertat en respirar l'aire fresc. Tot el veinat acudí inmediatament, i ella, que s'havia posat de part, ara jeia al terra, en mig d'un bassal de sang. El veinat es va posat mans a l'obra. Ningú no pensava que ella, ara a la seua edat, després de tants anys, ara puguera parir, però sí, així era, ella estava parint amb la finestra oberta, i amb el vent fresc i pur que entrava per ella.El marit arribà per la nit, havia hagut de tornar del viatge, urgentment, només l'havien avisat que la dona estava de part. Va entrar en casa, tot estava rebolicat, veïns amunt, veïnes avall, ell autoritari cridà :
Què en feu tots ací ?
Què significa açò ?
Qui us ha dit que vingau ?
Tots es quedaren mirant-lo entre incrèduls i una mica astiats del seu mal caràcter. De sobte les veïnes -que sempre havien callat-, ara li varen contestar, fem el que ens dona la gana, però tu que t'has cregut ?. ¡Puja a la cambra¡ mira la teua dona que acaba de parir. Ell atònit i sense ganes, pujà l'escala.
Ella jeia al llit, amb la filla nascuda feia uns minuts. Volia protegir la seua filla de l'autoritarisme del pare, i sabia que amb ell, la convivència no podia continuar, era incompatible la vida amb ell i amb la seua filla, tots dos eren antagonistes. Imposible seguir junts, ella sols volia una vida normal, i de futur per a les dúes. Així que s'armà de valor, i amb una ma la neonata, i a l'altra, la força de la llibertat, s'aixecà del llit i espentà el seu marit escales avall. Ell pegà dúes voltes de campana sobre sí mateix, i caigué sobre el propi coll, morí en l'acte.
Ningú es va inmutar, i ningú li va plorar. Aquest és el començament de la Llibertat. Romania va parir la democràcia el dia que morí el dictador.
Però ella, sofridora com cap, no deia res, la boca tancada, silenciada, per tal d'evitar problemes. Ella, que havia patit molt, i durant molt de temps, ara notava que el seu estat d'ànim, el seu cos, i el seu pensament, començaven a no ser els de sempre. Res no sabia, a què podia ser degut. Ella havia vist caure el mes passat, la paret de casa del veí, sense fer soroll, ni ser esperada, una nit, els veïns es despertaren amb el vent fresc de les nits del mes de novembre, vent fresc i pur. I si al principi el soroll i el vent frec, els esglaiaren, ara dormien sense la paret, però tranquils de que tot els aniria bé, que tot s'arreglaria.
Ella que no pensava mai li puguera arribar eixe aire fresc i pur, ara sense la paret del veí, notava com també a ella li arribaven les bufanades del vent. Ara veia com eixe esglai de la caiguda de la paret del veí, no l'havia deixada indiferent, des d'aleshores ella ja no era la mateixa. No es trobava bé, i no sabia perquè, sols volia obrir les finestres per a que entrarà l'aire fresc que respiraven els veïns.
Ella, que mai havia pensat en ser mare, en parir, ara notava un canvi a tot el seu cos. Nicolau, -el seu marit-, mai l'havia tractada bé, sempre la ningunejava, i l'ofenia. Ell, una mica autoritari dintre de casa i dintre del llit, li havia dit : "Tindràs fills, quan l'om done peres". Així era ell, autoritari, sec, dur, i una mica insolent amb la dona, amb eixa dona que li llavava la roba, i li feia el llit, i el mantenia, ella era la poderosa i ell el mantés, però feia molts anys que la relació era així, ella sempre sotmesa a la voluntat d'ell.
Ara des del dia de la caigua del mur dels veïns, li havien entrat ganes de ser mare, de parir, i notava com el ventre li canviava, ell res no havia notat. Sempre ple de tasques quotidianes, buides paraules, i mans llargues, no el deixaven veure que la dona estava canviant.
Ella va començar a demanar-li un poc més de respecte, sols demanava el respecte mínim que un marit li deu a sa muller, com a persona, i com a parella, però ell, seguia ningunejant-la. L'endemà partia de viatge de feina a l'Iran, i no volia saber res de la muller, ni de les seues històries histèriques, com ell les definia. De matinada, agafà les maletes i marxà cap al país que l'esperaven.
Ella, en tota la nit no havia pogut dormir, el ventre i el cap, li esclataven de dolor, s'aixecà del llit, obrí la finestra i deixà que entrara eixe vent fresc i pur del veí. De sobte, notà una forta punxada a la panxa. El bram que donà, fou un crit no de dolor, fou un crit pels anys de silènci i opressió, fou un crit de llibertat en respirar l'aire fresc. Tot el veinat acudí inmediatament, i ella, que s'havia posat de part, ara jeia al terra, en mig d'un bassal de sang. El veinat es va posat mans a l'obra. Ningú no pensava que ella, ara a la seua edat, després de tants anys, ara puguera parir, però sí, així era, ella estava parint amb la finestra oberta, i amb el vent fresc i pur que entrava per ella.El marit arribà per la nit, havia hagut de tornar del viatge, urgentment, només l'havien avisat que la dona estava de part. Va entrar en casa, tot estava rebolicat, veïns amunt, veïnes avall, ell autoritari cridà :
Què en feu tots ací ?
Què significa açò ?
Qui us ha dit que vingau ?
Tots es quedaren mirant-lo entre incrèduls i una mica astiats del seu mal caràcter. De sobte les veïnes -que sempre havien callat-, ara li varen contestar, fem el que ens dona la gana, però tu que t'has cregut ?. ¡Puja a la cambra¡ mira la teua dona que acaba de parir. Ell atònit i sense ganes, pujà l'escala.
Ella jeia al llit, amb la filla nascuda feia uns minuts. Volia protegir la seua filla de l'autoritarisme del pare, i sabia que amb ell, la convivència no podia continuar, era incompatible la vida amb ell i amb la seua filla, tots dos eren antagonistes. Imposible seguir junts, ella sols volia una vida normal, i de futur per a les dúes. Així que s'armà de valor, i amb una ma la neonata, i a l'altra, la força de la llibertat, s'aixecà del llit i espentà el seu marit escales avall. Ell pegà dúes voltes de campana sobre sí mateix, i caigué sobre el propi coll, morí en l'acte.
Ningú es va inmutar, i ningú li va plorar. Aquest és el començament de la Llibertat. Romania va parir la democràcia el dia que morí el dictador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada