dissabte, 1 de novembre del 2008

CONTE DEL LLENYATER.

Ve una bufanada d'aire gèlid, ja moments abans Ciprian nota la seua arribada, el soroll de les fulles dels arbres bellugant-se i sonant unes contra les altres, la nit encara està robusta i per això, no veu, com les onades grogues del blat, s'acosten buscant-los a ell i el seu germà. Però sí, nota la sensació, que per moments la gelor del vent li penetrarà per les galtes i el front, el xoc, és inevitable, i ja en eixes dècimes de segon, el xaval es prepara, dobla el seu cos sobre sí mateix, a dalt del carro busca el caliu del seu germà, més gran i fort que ell. Acurrucat prepara el seu cos per a l'impacte, i aquest arriba puntual, el nas i les orelles són qui més ho noten, ara el cap sembla que ha aumentat el seu pes, ja que ha quedat més ajupit que abans de l'embestida gèlida de l'aire pur, que pels camins de la Romania de principis de l'any 2003, encara hom podia trobar.
A dalt del carro, ell i el seu germà, a baix, el cavall. Fa uns dies que l'han comprat, estan coneixent-se, l'animal es resistix a encapçalar la comitiva, i Ciprian i Andrei -que pensen que calmaran la gana, amb el treball de l'equí- amb paciència i moltes voltes sense ella, van doblegant la seua voluntat. Tira l'animal cap a les muntanyes de la Moldavia romana, verdes d'estiu i ara engalanades del daurat tapis de la tardor. L'animal nota el fred pel llom, i per les entranyes, el vent seguix bufant gèlid i insuportable.
Ciprian que nomes porta 16 anys a les butxaques, veu com la resta de cosins, amb els quals ha jugat de menut, ara dormen a casa, amb la llar encesa, calents de peus i mans, i algun metall a la butxaca. Dintre d'eixos forats laterals dels pantalons, ell, no té res més que les mans, ni ell, ni el seu germà valen un cèntim més que, el que val el seu treball. Amb vent, pluja, o neu, no tenen més opcions que el camí de la muntanya, i és que els sorolls de la panxa, res no saben de climatologia.
Marxen de nit, Ciprian arrupit, la muntanya els espera, i el cavall els desespera, bufa el vent, i no fa amics. Aquest vent, traicioner, baixa de la muntanya, fred i sense pietat pels 2 alots. Pas a pas aviat arribaran al seu destí, pols, sed, i fred viatgen amb ells, com a polissons inevitables de les condicions en les quals viu Ciprian, Andrei, i tota Romania.
El Sol intermitent, fa una estona que de cim en cim els va acompanyant. Amic és de Ciprian, i com a bon amic és benvingut en aquesta blanca matinada. Va despuntant el Sol entre les muntanyes moldaves, i va guanyant la batalla a l'ombra, aquesta es reduix i ell s'engrandix, Ciprian guanya calor a les galtes, i vigor als ulls, bon amic és, i per això, els acompanyarà tota la jornada. Però aquest Sol de tardor, es mostra tímit, no assomarà suficientment fort, per a escalfar les mans o els peus, però sempre és agraïda la seua visita.
El cavall renilla, fum sembla que trau pels tubs d'escapada que fan de narius, esgotat ell i gelats els amos, tots comencen llurs tasques, l'animal a menjar i Ciprian, esperarà amb por, una altra bufanada traicionera del vent, cara al Sol, li demostrarà gratitut a l'amic que ara ja lluís ple d'esplendor.
L'estral dorm al sí de les entranyes del carro, la serra és l'arma enemiga dels arbres, mossega arran de terra, els primers mossos, mai estan centrats, Ciprian no entra en les brases del seu treball, fins ben passats 5 minuts, però, a partir d'ací, l'escalfor l'anirà centrant. Ell a un costat i Andrei a l'altre, rosseguen la soca que durant 20 anys la natura ha cebat. Van perdent pes ells, i guanyant-lo el carro. Arribat el migdia, el pes perdut queda vençut per la carn i el pa, de lloc han canviat, del basquet a la gola, seca i famolenca, volta i volta entre les dents, glop d'aigua, i muntó a la panxa.
La nit és matinera, i la jornada, -acorbardida- s'amaga ràpida, i encara que la seua tornada està llunyana, ja pensen que demà caldrà pagar al propietari del bosc, de les butxaques sols trauen dúes mans, una de cadascuna. Demà Ciprian i Andrei, hauran de treballar la terra, llaurar o segar el blat, pagar-li la llenya feta, al seu amo, però ara, i abans de l'arribada de la foscor, cal preparar el llit, tou, per passar una mala nit, d'aire pur, vent fred, i estels per sostre.
L'amic que els ha escalfat pel dia, ara ha dasaparegut, els ha dit tèbiament adéu, i demà, ja ens vorem.
- Bona nit tingues amic. Li ha dit l'alot.
- Curta et passe. Li ha respost el Sol.
- Demà segur que tornaràs ?
- Dorm tranquil, que demà t'acompanyaré a segar el blat.
Acallada la panxa, ve la reposada, cansat de la llarga jornada, i esgotat pel dur treball de llenyataire, cau rendit al bressol, lleugerament preparat per al repòs del sopar, repòs nocturn, ben guanyat diurn.
Bufa el vent, igual que pel matí, glaçat. El vent amarg de la muntanya que a Ciprian i el seu germà, no deixa dormir tranquils. El foc preparat per al sopar, reviu per moments en donar-li de menjar. Vent dur de la matinada, que ara arribada la nit, no dorms. Deixes acurrucats els dos german, no queden forces ni per a maleir a Eol. A poc a poc, el foc esdevé brases, el vent s'envalentona amb dos nois abandonats per la sort. A poc a poc, les brases esdevenen carbó, els alots sense forces, no dormen, busquen el calor d'un cos contra l'altre.
Arribada la matinada, el sol ràpit busca el seu amic ;
- Ciprian, Ciprian, com t'he dit ací estic. Ciprian aixecat que el dia comença, el blat, de l'amo, està per segar.
Sorprés el Sol pel silenci, busca, i troba, blanques les galtes, llavis muts, i ulls oberts. L'amic suaument l'acarícia, li clou els ulls, ert, fred, de marbre ha esdevingut la seua pell.
En la muntanya que buscaven menjar, descansaran per sempre els dos germans.